D’on venim i a on anem

Fa ben poc, encara estàvem allà, en aquell prat gegant on podíem córrer, jugar, parlar, cantar… fa ben poc, encara estàvem de campaments d’estiu.
Aquells dies en que només vols desconnectar i gaudir amb els amics de les mil i unes activitats que fas durant el matí, el migdia, la tarda i sobretot a la nit. D’aquells esmorzars musicals i animats, on veus la cara d’aquells que encara pensen que són a la tenda i dels que estan desitjant acabar ja per anar a jugar. També tenim les cançons, aquelles melodies que al final, les acabaves cantant més a casa i al carrer, que quan estas al cau. Recordo també els dies de pluja, de sol i sobretot els que feia tanta calor, que l’única manera de resfrescar-nos era amb una dutxa d’aigua freda produïda per la nostra amiga, la manguera. I què en dieu de les nits, d’aquells moments foscos pero alhora il·luminats per la inmensa quantitat d’estrelles, aquelles nits on xerràvem al voltant d’una foguera, aquelles nits on jugàvem sense pensar….aquelles nits on el teu cap viatja a un lloc que ni nosaltres mateixos podríem definir.

I encara que no volguem, els campaments han d’acabar, i per tant, tornem a casa. Desfem la maleta i trobem peces de roba d’alguna persona que segurament dormia al nostre costat, una mica, potser molta quantitat de sorra i pedres del prat, un cançoner per recordar les canços, el foulard del cau que demana urgenment una rentadora… I entre tot aquell desordre, entre tot aquella brutícia, hi ha una cosa, més ben dit unes coses, que estan per tot arreu, que ens hem emportat dels campaments, que sempre tindrem al cap, perquè simbolitzen allò que vam viure, allò que vam sentir, allò que anomenem: els records. Perquè el cau va ser i serà aquell record que tant petits com grans, tant pares com fills, tant monitors com escoltes com ajudants com intendents i cuiners, portarem sempre amb nosaltres.

Desitgem que aquest nou curs estigui ple de nous propòsits, noves aventures i reptes i sobretot, que omplim la motxilla amb els molts moments.